La conferència de Laura Borrás va ser molt interessant fins al punt que no hi vaig poder prendre cap nota, donat que em va atrapar només comencà a parlar.
El seu currículum denota els amplis coneixements que posseix sobre literatura i tecnologia digital, i així ens ho va demostrar durant la ponència.
Com bé ens va dir i reafirma al seu article “Cap a una nova concepció dels estudis literaris en l’espai europeu d’ensenyament superior (EEES)”: Cal ajustar la docència actual al context cultural de l'era digital en què vivim i, convertir la reforma profunda que ha de significar l'EEES en una oportunitat per a obrir l'ensenyament en general a una temàtica i una metodologia específicament digitals. Les TIC han de constituir una part necessària d'aquesta reconfiguració temàtica ajudant-nos a desenvolupar l’aprenentatge virtual (e-learning), l’aprenentatge mixt (b-learning) o oferint l’aprenentatge en forma de contingut obert
En un context d'excés d'informació/desinformació ambiental, la tasca del professor universitari ja no pot ser només transmetre informació, sinó que també ha de contribuir a generar coneixement, dotant els estudiants de les eines intel·lectuals necessàries que els permetran pensar amb criteri.
El domini de la lectura, si més no de la lectura funcional, és la condició sine qua non de qualsevol èxit escolar i és per això que a Laura Borrás no li importa quin mètode ha d’utilitzar per a fer llegir els estudiants i que es posicionen críticament envers els textos.
Referent a l’article de Raine Koskimaa “El repte del cibertext : ensenyar literatura en el món digital”, ens explica que podríem preveure un futur amb quatre tipus de persones : les ben equipades tant amb capacitats de lectura i escriptura com amb alfabetització digital (electracy), les competents en el camp de la lectura i l’escriptura, les competents en alfabetització digital (electracy) i, finalment, les que no seran competents en cap dels dos camps.
De l’entorn digital ha aparegut un nou tipus de literatura que anomenem “cibertextos” o “tecnotextos” i, que són, obres literàries que utilitzen els mitjans digitals en xarxa i que reflecteixen l’experiència diària del món digitalitzat i mediatitzat.
Per altra part, les mateixes tecnologies digitals ens ofereixen possibilitats pedagògiques que es podrien utilitzar a l’ensenyament: els debats en línia basats en jocs de rol que han utilitzat per a l'estudi de la història de la literatura; les edicions acadèmiques hipertextuals de clàssics de la literatura; els blogs literaris; els fòrums de discussió…
El repte consisteix en encarar-se amb la pantalla i veure les noves formes de discurs literari que surten del mitra digital.
El que jo pense és que, les noves tecnologies permeten trencar l’aïllament tradicional de les aules amb la seua incorporació al món exterior i també, la comunicació entre persones eliminant les barreres de l’espai i el temps, la identitat, l’estatus…
Respecte a la “utopia informativa” de la societat de la informació que és que tota la informació estiga a l’abast de qualsevol, en qualsevol moment i en qualsevol lloc..., el problema no serà accedir sinò més bé, la sobrecàrrega cognitiva que implica escollir, entre tota la massa d’informació, allò que siga rellevant.
L’educació en la societat de la informació ha de ser un factor d’igualtat social i desenvolupament personal, un dret bàsic i no únicament un producte de mercat. Els grups d’alt risc en termes d’informació han de ser objecte d’accions positives per part dels poders públics. S’ha d’evitar que les noves tecnologies agreujen les diferències socials existents.
Per aquest motiu hem de reivindicar el codi obert : accessible, visible, conegut i gratuït, al que feia referència Laura Borrás.
Ens queda preguntar-nos si estan els nostres centres educatius preparats per a afrontar la part que els correspon d’aquest desafiament ?
